Vaig de seguida
En català anar no té, per defecte, destinació. L’hem d’especificar. Per això el vaig del títol només tindria sentit asseguts a la tassa del vàter. Venir, en canvi, té, per defecte, una destinació: el lloc on és la persona que parla o amb qui parlem. El primer ús coincideix amb el castellà -vine és ven-, el segon, en canvi, se’n separa -vinc és voy-. Lluny d’estar sols, en aquest punt coincidim amb la primera llengua mundial: I’m coming i no pas I’m going, diuen els de Six feet under quan parlen per telèfon amb la nòvia. Portar seria el cas contrari. Aquí, si no diem res, la destinació som nosaltres o l’interlocutor: Porta’m això, Demà t’ho portaré. Llevar, en canvi, demana que l’especifiquem. Assegut a la terrasseta, sento que el client català de tota la vida diu al cambrer immigrant: “Lléveme la cuenta”. I l’altre li hauria de contestar: “Dónde?”.
